miércoles, 2 de junio de 2010

Serbi, croat o serbocroat?

Entrevista al prestigiós lingüista
Ranko Bugarski


Per Bojan Munjin
Feral Tribune, Split (Croàcia), 6 de setembre de 2007

Pel que fa a les qüestions lingüístiques que es plantegen actualment, estem segurs que no hauríem trobat un interlocutor millor que el professor Ranko Bugarski: la seva biografia professional és realment impressionant. Amb la seva Obra completa en dotze volums, la gran quantitat de treballs en els terrenys de la lingüística general, la lingüística aplicada i la sociolingüística apareguts en diverses publicacions científiques europees, Ranko Bugarski exerceix com a professor de Filologia en la Universitat de Belgrad i en una dotzena de càtedres prominents, europees i nord-americanes, i és membre de diverses associacions professionals de lingüistes d’arreu del món. Els seus llibres Jezik od mira do rata (‘La llengua de la pau a la guerra’), Nova lica jezika (‘Les noves cares de la llengua’), Jezik u kontekstu (‘La llengua en el seu context’) i Žargon (‘Argot’) han estat reeditats diverses vegades, però el que atreu més d’ell és que parla dels dilemes lingüístics sense exaltar-se, contràriament al que fan habitualment, avui dia, els eslaus del sud quan s’enceta una discussió sobre la llengua.

Vosté ha participat en una trobada científica dedicada a les qüestions actuals de la llengua que s’ha celebrat recentment a Split, oi?

He tingut l’honor i el plaer d’haver estat convidat al congrés anual de la Societat Croata de Lingüística Aplicada que es va celebrar a final de maig a Split, de l’organització del qual es va ocupar la meva col·lega Jagoda Granić, del departament d’Humanitats de la Universitat de Split. Lamentablement, va ser la darrera vegada que vaig veure el meu bevolgut col·lega Dubravko Škiljan, un lingüista excepcional, i no tan sols en l’àmbit croat. Des del punt de vista professional, aquesta invitació ha significat molt per a mi, sobretot perquè em sembla un símptoma important dels avenços que s’estan fent per a la normalització de la cooperació cultural en el territori de l’ex Iugoslàvia. El tema general de la trobada ha estat la relació entre la política lingüística i la realitat de la llengua, i jo vaig parlar sobre “La política lingüística europea entre la globalització i la diversitat”, tot intentant respondre a la pregunta sobre la manera com aquesta política apareix en els programes i les activitats de les institucions europees, i sobre quins són els seus objectius i les indicacions per als membres de la Unió i de la comunitat europea.

Quins resultats ha obtingut el seu compromís?

He intentat aconseguir un equilibri dins les tendències contradictòries que s’acostumen a posar sobre la taula: d’una banda tenim l’avenç de la globalització, que té com a símbol principal la llengua anglesa; d’una altra banda, tendim cap a la diversificació, que afecta també l’anglès i que s’ha descompost en diverses variants nacionals. He posat l’èmfasi en la necessitat de mantenir la varietat lingüística dins de cada país i també en la necessitat de la diversitat en l’àmbit de la comunicació internacional. Pel que fa a això, és important la qüestió del multilingüisme, i encara que molts diferencien les grans llengües de les petites, cal que ens acostumem a una manera de pensar que prevegui no tan sols el manteniment, sinó també el desenvolupament de les diverses llengües. Les institucions europees s’han fixat l’objectiu d’aconseguir que en un determinat termini de temps tots els ciutadans d’Europa siguin capaços d’utilitzar dues llengües a més de la llengua materna, i això vol dir que, en el futur, els ciutadans pertanyents a les minories nacionals coneixeran quatre llengües. Per a molts, aquesta exigència és excessiva, però suposa l’únic camí per superar l’etnocentrisme i el “linguacentrisme”, és a dir, el tancament en un ethnos, una nació i una llengua. Aquesta manera de veure les coses és molt benvinguda en l’ambit ex iugoslau on, a causa les guerres recents, som menys proclius a pensar d’aquesta manera.

Què representa per a vostè el concepte d’identitat nacional i lingüística?

Avui dia la identitat ja no es determina de la manera tradicional, sinó que està estretament vinculada a l’ètnia o a la llengua. Es tracta d’un fenomen dinàmic i estratificat que no és determinat per sempre més en funció del lloc de naixement.

La identitat lingüística també és un fenomen complex, molt més del que els sembla als qui no són especialistes en la matèria, perquè hi ha moltes persones en el món que tenen més d’una llengua materna. La gent sol creure que quan un és bilingüe, és que és fill d’un matrimoni mixt, però aquesta norma monolingüística no és altra cosa que l’expressió de la ideologia del romanticisme i del nacionalisme del segle XIX. La meva identitat lingüística personal, per exemple, és molt més àmplia que la meva orientació nacional, i em sembla que viure amb tres llengües i dos alfabets, si més no desenvolupa la tolerància. És més fàcil viure amb diverses llengües que en l’estretor d’una sola llengua.

Una vegada, Miroslav Krleža va dir que croats i serbis són dos pobles dividits per una llengua i un Déu comuns. Des del seu punt de vista, existeix la llengua serbocroata o el serbi i el croat són dues llengües diferents?

Hi ha tres nivells d’observació que permeten respondre aquesta pregunta. En el primer nivell, que seria el lingüístico-comunicacional, no hi ha dubte que el croat, el serbi, el bosnià i el montenegrí són una sola llengua. Les diferències lingüístiques entre aquestes llengües són ben poques: totes quatre utilitzen el noranta per cent de la mateixa base lingüística, i des del punt de vista fonètic, morfològic i sintàctic són molt semblants; podem dir, per tant, que parlem de la mateixa llengua. Aquest grau de semblança tan alt es reflecteix, per exemple, en el fet que els habitants del territori de l’ex Iugoslàvia amb una educació mitjana o baixa es comuniquen entre ells sense cap dificultat.

En un segon nivell, el que anomenaríem político-simbòlic, la llengua serbocroata ha estat sepultada juntament amb Iugoslàvia, de la qual era l’expressió simbòlica i el principal mitjà de cohesió. Dit amb altres paraules, ha estat sepultada perquè les llengües croata, sèrbia, i més tard la bosniana i la montenegrina, van emergir com a llengües dels estats que van néixer de la desintegració de Iugoslàvia, i funcionen com a indicadors simbòlics importants de les noves sobiranies.

El tercer nivell seria el sociopsicològic, i aquí és important observar de quina manera una persona normal i corrent es relaciona amb la llengua que parla i com l’anomena. Avui, la major part de la gent us dirà que parla serbi o croat, però també hi ha algú que diu que parla serbocroat, i viceversa (croatoserbi), i quan ho diu no pensa pas en la política. Si us pot ser útil, jo mateix considero que la meva llengua materna és el serbocroat, però no per una mena de “iugonostàlgia” o per provocació política, sinó perquè vaig créixer, vaig anar a escola i em vaig formar a Sarajevo, en un ambient excepcionalment multicultural on la llengua havia estat sempre el serbocroat, i no veig cap motiu per canviar la denominació de la llengua que parlo pel fet que hagin canviat les circumstàncies polítiques.

Des del punt de vista científic, què ha passat amb aquestes llengües en els darrers quinze anys?

És difícil dir, per exemple, si la llengua sèrbia s’ha enriquit o s’ha empobrit; en tot cas, ha esdevingut més sèrbia. Amb la independització dels estats i de les seves llengües nacionals, s’ha evidenciat la necessitat dels pobles de demostrar que cadascun té una llengua diferent de la dels altres, per tal de justificar simbòlicament la seva denominació nacional. L’exemple més significatiu és el que s’ha vist amb la llengua croata, que és la que ha anat més lluny pel que fa a la introducció d’arcaïsmes i neologismes; però també és interessant el cas de la llengua bosniana, que ha hagut de mostrar-se diferent tant del serbi com del croat. L’única manera que ha tingut d’aconseguir-ho ha estat buscant suport en la tradició oriental, tot introduint turquismes i arabismes; aquesta “islamització” parcial de la llengua, tanmateix, és molt irrellevant des del punt de vista lingüístic. Els fets lingüístics reals demostren que aquesta gent, a l’hora de comunicar-se, parla una mateixa llengua, i a partir de la seva parla és impossible dilucidar de quina nacionalitat és cadascú. Si ara tinguéssiu la possibilitat d’escoltar, a Sarajevo, una conversa entre tres joves -un croat, un serbi i un bosnià-, no tindríeu pas la sensació que parlen llengües diferents; però si els preguntéssiu quina llengua parlen, probablement us respondrien: “la nostra” o, fent broma, us dirien que parlen croat, serbi i bosnià.

D’altra banda, els membres de les elits necessiten legitimar-se en clau nacional també pel que fa a la llengua, però no pas perquè aquestes llengües siguin diferents, sinó per a promoure’s ells mateixos com a polítics. Per tenir èxit, un polític “serbi” a Bòsnia i Herzegovina ha de parlar serbi, un “bon” bosnià ha de parlar bosnià, i un polític croat ha de parlar “més croatament” que no algú de Zagreb.

És per això que fa poc heu parlat d’“esquizofrènia lingüística” a Bòsnia i Herzegovina?

La conseqüència de tot plegat és que hi ha molta gent que ha començat a témer la seva llengua i a sentir-se insegura quan es comunica públicament: tenen por d’utilitzar paraules “equivocades”. I això, per a la llengua, és una situació perjudicial. Quan s’obliga per decret a la població que utilitza habitualment la forma ijekava, com és el cas dels serbis de Bòsnia i Herzegovina, a usar la forma ekava i a escriure amb caràcters ciríl·lics, es provoca una situació de deteriorament per al desenvolupament normal d’aquella llengua i perillosa per al desenvolupament polític d’aquell Estat. Dit en termes lingüístics: la barreja de les varietats de les llengües a l’hora de parlar-les desestabilitza la llengua com a sistema.

Què es pot dir de la proposta d’una llengua diferent anomenada montenegrí?

Els qui sostenen que el montenegrí és una llengua a part tenen un espai molt exigu per a la “diferència”, de manera que han fet un gran pas enrere en la història i, per mitjà d’una mena de “folklorització”, han introduït en la llengua els antics dialectes i les característiques regionals. Han proposat que s’introdueixin algunes formes morfològiques, casos i arcaïsmes en la llengua estàndard i, concretament, han intentat introduir en la llengua fonemes completament nous, com ara el fonema específic ž (žjenica en comptes de zjenica [‘pupil·la’]), o bé šj (šjekira en comptes de sjekira [‘destral’]) i dz (jedzero en comptes de jezero [‘llac’]). Aquesta és una direcció totalment equivocada des del punt de vista lingüístic i no mereix cap atenció, ja que es tracta de dialectalismes o de la simple pronúncia dialectal d’algunes paraules. Aquest dz (a la Voïvodina, per exemple, es troba en la comunicació col·loquial l’expressió popular dzevdzek – šaljivčina [‘bufó’]) podeu sentir-lo, però no escriure’l. Si Montenegro vol una llengua moderna i estàndard, no té cap sentit tornar al passat i al folklore. I per tancar aquesta discussió, val la pena precisar que el nom d’una llengua és una cosa i la seva substància lingüística, una altra completament diferent.

Què vol dir que la llengua sèrbia ha esdevingut “més sèrbia” que abans?

La llengua sèrbia no ha patit tants intents de diferenciació respecte de les altres, almenys no tants com s’hauria pogut esperar, ja que està vinculada a la creença política que els serbis van suposar una mena de pilar històric del reagrupament iugoslau; si de cas, la diferenciació ha afectat sobretot l’alfabet. Mentre que la Constitució sèrbia de 1990 encara permetia l’ús oficial de l’alfabet llatí, la nova Constitució de 2006 diu, en l’article 10: “En la República de Sèrbia s’utilitzen oficialment la llengua sèrbia i l’alfabet ciríl·lic. L’ús oficial d’altres llengües i escriptures es regula segons la llei…”. Pel que fa a aquesta llei, encara haurem d’esperar una mica, com si tinguéssim no sé quantes “altres llengües i escriptures”. No obstant això, jo mateix he vist l’altra versió de la Constitució, que incloïa com a oficial també l’escriptura llatina; per tant, crec que la versió resultant de la llengua és fruit d’un acord amb els partits polítics conservadors, que volen declarar l’exclusivitat de Sèrbia com a Estat independent. I això obre les portes a la manipulació política que diu que els serbis han escrit “des de sempre” en ciríl•·ic, que l’alfabet llatí va ser intrudiït més tard i des de fora per raons polítiques, quan es tractava d’integrar Sèrbia en Iugoslàvia i en Europa… Sigui com sigui, actualment podeu veure pels carrers de Belgrad alguns lletraferits que van amb una llibreteta sota el braç, apuntant els noms de les botigues escrits amb caràcters llatins, per demostrar que la llengua sèrbia i el ciríl·lic estan amenaçats.

Li sembla que avui dia val la pena l’esforç de fer exclusiu el ciríl·lic a Sèrbia?

Els defensors de la idea l’exclusivitat del ciríl·lic diuen que “enlloc del món hi ha cap poble que escrigui amb dos alfabets”, o bé proclamen: “mireu els grecs, el nostre fraternal poble ortodox, que escriuen amb el seu propi alfabet i no necessiten res més”. Obliden, però, que escriure en dos alfabets significa riquesa, i no pas decadència. El perill que això origina avui dia a Sèrbia és que a les persones que utilitzen l’alfabet llatí se les consideri “mals serbis” o fins i tot traïdors nacionals, cosa que ens torna a portar a la situació dels anys noranta, quan s’institucionalitzà la separació entre patriotes i traïdors. Al cap i a la fi, ni l’alfabet llatí és d’origen croat ni el ciríl·lic és autènticament serbi: observem que en els temps del glagolític el ciríl·lic s’utilitzava en les illes de la Dalmàcia i l’alfabet llatí a Sèrbia, molt abans de totes les divisions recents.

Quin és el problema més important de llengües (nacionals) en el territori de l’ex Iugoslàvia?

Hi ha dos fets de dimensió catastròfica quan es tracta de la llengua, i no únicament a Sèrbia; tanmateix, cap debat actual els esmenta. El primer és que, pel que fa a Sèrbia, entre un terç i la meitat de la població sèrbia és funcionalment analfabeta. Això significa que una gran part de la població adulta està en condicions de signar amb el seu nom, distingir les lletres i llegir els titulars més senzills dels diaris, però té dificultats importants per entendre textos una mica més llargs, sense parlar, és clar, de la seva capacitat per redactar qualsevol mena de text. El segon fet és que el nivell de cultura lingüística és inadmissiblement baix, i no em refereixo únicament a l’ús de la llengua oral i escrita, sinó també a la capacitat d’escoltar els altres i de reconèixer les variants lingüístiques. Una persona culta no pot ser aquella que utilitza amb facilitat la llengua literària estàndard i menysprea alhora l’argot i els dialectes. A partir de la posició que s’adopta sobre la llengua i sobre les llengües es veu molt bé què es pensa en general dels altres; està profundament vinculada a la qüestió de la tolerància entre les persones.

Sembla que l’escena pública a Sèrbia s’hagi omplert massa amb els discursos dels polítics, curulls de llocs comuns, i que la comunicació entre ells estigui plena d’excessos verbals i d’agressivitat. Què en pensa?

Sí, té raó, i per això, en aquest sentit, penso que el que és important de debò és el to d’aquesta comunicació. El llenguatge agressiu de polítics ben coneguts (d’alguns partits) i també el llenguatge dels mitjans de comunicació són l’expressió lingüística de l’atmosfera que es respira en la societat, i no fa altra cosa que contaminar tant la llengua com les relacions polítiques. En aquest sentit son característics els excessos verbals, que han estat sempre presents en el “folklore” dels eslaus del sud; la novetat és que això ha entrat en el vocabulari polític i arriba a milions de telespectadors. Lamentablement, no podem esperar millores en el “saber estar” de la comunicació lingüística correcta mentre no canviïn les relacions polítiques, encara que aquestes relacions vinguin imposades des de l’exterior mitjançant la implantació dels estàndards de comunicació europeus.

El seu últim llibre es titula Argot. En la comunicació actual, quina relació hi ha entre la llengua estàndard i l’argot?

Primer de tot hem de posar-nos d’acord sobre el concepte d’argot que, òbviament, no és únicament la llengua del carrer. En el llibre he intentat estratificar aquest concepte en tres sentits: l’argot dels joves (que, a grans trets, per a mi és l’slang), l’argot subcultural dels estrats socials més pobres i dels grups criminals (que és el que correspon exactament a l’expressió francesa argot) i l’argot professional, al qual pertany el llenguatge dels mecànics, els juristes, els metges, els polítics, etc.

Podríem dir que l’argot professional perjudica la llengua estàndard perquè no conté gens d’imaginació, sovint és repetitiu i està ple de llocs comuns, sobretot en el cas dels polítics. Els dos primers grups, en canvi, són vius, creatius, enginyosos i actuals. Moltes formes argòtiques s’introdueixen en la llengua literària estàndard a través de la terminologia urbana i subcultural, i això les salva de l’oblit, ja que són de naturalesa efímera. […]

Hem començat aquesta conversa amb la globalització, i voldria que l’acabéssim amb el que vosté pensa de les paraules alienes (estrangeres) en la llengua.

No m’agrada la paraula alié, perquè té una connotació negativa sobre els altres; m’estimo més parlar de préstec (lèxic) o “prestats”, com es diria en la llengua estàndard croata. Des que el món és món, els pobles s’han anat prestant recíprocament les paraules, deixant a banda els antics grecs, que no teníen ningú a qui manllevar les paraules. Avui dia no es pot viure sense paraules d’origen estranger, però fent-ne un ús local. Al costat de centenars de paraules de les quals cap poble de l’espai iugoslau és conscient que són turquismes, per exemple, actualment el punt de mira és la llengua anglesa, a la qual es manlleven moltes expressions. No hi ha cap dubte que l’anglès és ara mateix la llengua més difosa al món i influeix sobre moltes altres llengües; però cal dir també, de passada, que l’anglès “retorna” ara molts préstecs d’altres llengües que va anar incorporant durant segles. No podem defugir l’anglicització, però tampoc no hi ha cap necessitat de fer-ho; el que sí que hem de fer és utilitzar els anglicismes de manera adequada i conscient. Si avui aneu pel carrer a Zagreb o a Belgrad i pregunteu a una persona normal i corrent que és el gay pride, no us entendrà i no us podrà respondre, tot i que aquesta expressió anglesa identifica una desfilada de persones que tenen una determinada orientació sexual i apareix amb freqüència en els mitjans de comunicació, perquè als periodistes els fa mandra esbrinar què significa qualsevol paraula anglesa. Aquest tipus d’ignorància sobre l’ús dels anglicismes és el que ofega l’espai públic de comunicació, i no pas el fet que existeixin anglicismes en aquest espai. Per tant, està bé utilitzar paraules estrangeres, però amb mesura i coneixement de causa.

Títol original: “Svaki je naški 90 posto vaški”
(http://nwbih.com/news.cgi?ref1=1222)

Traducció de Marija Djurdjevich i Albert Lázaro-Tinaut

Traducció publicada originalment en el fòrum de la Casa de l’Est el 28 de setembre de 2007
(http://www.casadelest.org/foro/topic.asp?TOPIC_ID=986).


No hay comentarios:

Publicar un comentario